Noguera ciutadà
Raimon Noguera i de Guzmán
(Barcelona, 1897 – Barcelona, 1990)
És el notari de tres generacions d’artistes catalans i fa de la seva professió un servei a la projecció cultural de Barcelona i Catalunya.
“Un ciutadà vocacional”
Se l’ha descrit com un “liberal autèntic“ o “un senyor de Barcelona”. La premsa també l’ha qualificat de “ciutadà vocacional”, en reconeixement al seu important llegat a la ciutat de Barcelona. Home inquiet, simpàtic, sociable, era entranyable amic dels seus amics. Reservat en la seva vida familiar i personal, va morir solter i sense descendència. El seu arxiu personal, donat per ell a l’Arxiu Nacional de Catalunya, permet profunditzar en el seu llegat professional. Noguera va destriar-ne i extreure’n els documents més perodnals i íntims “què no tenen cap interès social pel futur”, opinava ell mateix.
Dotat d’una gran personalitat, discreció i ironia i d’un esperit marcadament humanista, sempre l’interessava entendre la gent i la cultura que l’envoltaven. Els seus atributs el convertirien en home de confiança i en assessor lleial i competent per clients i amics.
Neix “al rovell de l’ou”, com ell deia, al número 8 del carrer del Vidre barceloní, entre el carrer d’Escudellers i la Plaça Reial, una bona zona a finals del segle XIX. Després d’una infància no gens fàcil, aconsegueix costejar-se, treballant, els estudis superiors de dret a la Universitat de Barcelona, tot i no tenir cap precedent familiar dins de la professió jurídica.
El 1917, amb només di-nou anys, es llicencia en Dret. Aviat esdevé també doctor en dret i el 1922, amb vint-i-cinc anys, moment en que s’assolia aleshores la majoria d’edat, Noguera aprova les oposicions i pren possessió de la seva primera notaria d’Ezcaray, a la Rioja. Al cap d’un any passa a la notaria de Ponferrada, entre Galícia i Lleó. El 1924 guanya la notaria de Castelló de la Plana i recupera el seu vell regust mediterrani i el contacte freqüent amb la seva ciutat natal. Després d’onze anys a Castelló, el 1935 exerceix ja de notari a Barcelona.
I és la seva condició de notari la que defineix al personatge:
“En realidad, Noguera no fue un notario prolífico. Prefirió tener una clientela reducida, pero fiel y selecta. Ello le dio las posibilidades y el tiempo necesarios para llevar a término una serie de actuaciones trascendentales, (…) relacionadas al ejercicio de la función notarial y para dedicarse a fondo al servicio del interés general.” (Josep M. Puig Salellas, “Noguera en el recuerdo”, La Vanguardia, 26 – 05 – 1990)
Efectivament, Raimon Noguera té una gran capacitat de relació. Compagina a la perfecció la seva inquietud cultural amb l’exercici professional: a partir de la seva condició de notari, fa amistat amb importants personalitats del món artístic. És el notari de tres generacions d’artistes catalans i fa de la seva professió un servei a la projecció cultural de Barcelona i Catalunya.
La Penya Gran de l’Ateneu
Des de ben jove, Noguera mostra molta inquietud intel·lectual i una disposició natural per a la paraula i la conversa. Ja al 1917, el mateix any en que es llicencia, esdevé membre de la famosa Penya Gran de l’Ateneu barceloní, presidida per Quim Borralleres, de la que en forma part fins que esclata la guerra civil, al 1936.
Ser membre de la Penya Gran li obra les portes d’un mon heterogeni, culturalment ampli i molt sòlid. En ella fa amistats entranyables que Noguera mantindrà al llarg de la seva vida. L’estreta relació amb intel·lectuals catalans com Lluís Llimona, Jaume Vicens i Vives, Josep M. de Sagarra o Josep Pla, qui en parla a la seva Obra Completa, es perllonga més enllà de les sales de l’Ateneu, compartint idees, viatges i vivències al llarg de la seva vida.
Noguera restarà lleial als amics de la Penya Gran fins després de morts aquests. Així, compaginant l’exercici de la seva activitat professional, Noguera serà president de la fundació Ynglada-Guillot en la dècada dels 1960, i serà membre del patronat de la fundació Biblioteca Josep Pla, fins a la seva mort. Quan Raimon Noguera mor l’any 1990, amb 93 anys, és el darrer representant de la Penya Gran de l’Ateneu.
Guardons
L’any 1972 rep la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, de mans de l’alcalde Porcioles.
L’any 1982, rep la Creu de Sant Jordi.
L’any 1983, amb l’alcalde Maragall, se li concedeix el Premi Ciutat de Barcelona.
L’any 1988 rep el Premi Ocell Solar de la Fundació Miró.
L’any 1988 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, de mans del president Pujol.
L’any 2017 la ciutat de Barcelona li dedica la plaça Raimon Noguera, també dit Pati Noguera, darrera el Museu Picasso.
El seu fons documental personal, el Fons Raimon Noguera, es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
