Noguera notari

Quan Noguera esdevé notari de Barcelona el 1935, de seguida s’involucra activament en la institució notarial, com a secretari del Col·legi de Notaris i altres responsabilitats. La seva carrera professional no s’atura ni durant la guerra civil.

Després de la guerra, Noguera forma part del grup certament notable de notaris que exerceixen a la capital, amb noms tan il·lustres com els de Raimon M. Roca Sastre, Ramon Faus, Enric Gabarró, Frederic Trias de Bes o Josep M. de Porcioles. És degà del Col·legi de Notaris de Catalunya entre el 1966 i el 1968, duent a terme una intensa activitat institucional tant a nivell català, espanyol, com en l’àmbit del notariat llatinoamericà.

Quan el 1972 Noguera es jubila, compta amb trenta-set anys d’exercici, una trajectòria professional molt important i una reconeguda competència jurídica: ha intervingut decisivament en la resolució de temes cabdals per al devenir institucional de Catalunya, com la complicada successió de Francesc Cambó, la polèmica entre l’abat Escarré i el bisbe Modrego per la propietat del monestir de Montserrat i la solució de la titularitat de la muntanya a través de la vella figura de l’emfiteusi, en el Patronat del Monestir de Pedralbes o en els problemes jurídics que plantejava aleshores l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Qüestions resoltes, algun cas, gràcies al seu profund coneixement i aplicació del dret civil històric català.

Com a jurista, amb tot el sentit del mot, Noguera també actua decisivament en la redacció de la reforma de la llei hipotecària de 1944, en la llei de redempció de censos de 1945 o en el decret del mateix any que permet al Col·legi de Notaris conservar el seu arxiu històric. Ja jubilat i en període de recuperació de l’autonomia, Noguera intervé en la redacció de la llei de fundacions privades de Catalunya de 1982.

Com a jurista també, esdevé membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i de l’Institut d’Estudis Catalans, on intervé activament en la seva re-definició jurídica i normalització després del franquisme, i on acava per dotar un fons econòmic per a publicacions que duu el seu nom. També esdevé l’assessor jurídic de nombroses i importants institucions i fundacions culturals a les que hi dona forma jurídica: la Fundació Pau Casals, la Fundació Joan Miró, la Fundació Jaume Bofill, la Biblioteca de Catalunya, el Congrés de Cultura Catalana, i moltes altres.