Caresties, fams i epidèmies a Catalunya. De la conquesta de Sicília a la pesta negra.

En els darrers trenta anys la historiografia de l’edat mitjana s’ha vist sacsejada per tot un seguit de debats de gran transcendència, en els quals les recerques sobre l’Europa mediterrània han tingut un lloc destacat. Un d’ells té com a epicentre l’anomenada Crisi del segle XIV, un model historiogràfic construït després de la Segona Guerra Mundial a partir dels treballs d’Édouard Perroy i Michel Postan, que esdevindria canònic fins a la dècada de 1990. L’argument central de Postan era que cap al 1300 Europa occidental havia assolit el seu sostre demogràfic en un context de rendiments decreixents de l’agricultura i d’estancament tecnològic i que un xoc malthusià, la Gran Fam de 1315-1321, invertí la tendència multisecular de creixement i donà pas a una llarga fase de depressió econòmica i demogràfica. Tot i que aquests postulats han estat refutats pels desenvolupaments posteriors, en especial per la historiografia anglosaxona de la comercialització, l’estela d’aquests plantejaments és encara visible en la literatura de síntesi i els manuals docents universitaris.

Un segon debat, amb interseccions amb l’anterior, té a veure amb la natura i causalitat de les crisis alimentàries premodernes. Fins a la dècada de 1990, les caresties havien estat interpretades com a crisis de producció, d’acord amb el model de les crisis de tipus antic forjat a partir dels estudis d’Ernest Labrousse sobre els preus del blat a la França del segle XVIII. Les recerques d’història del comerç blader i del proveïment de les ciutats a la Mediterrània han demostrat, però, que aquestes crisis foren principalment crisis de distribució condicionades per l’intervencionisme dels poders urbans i sobirans, la fragmentació jurisdiccional, el comerç i la guerra.

Una tercera discussió gira entorn de les relacions i interaccions entre les crisis alimentàries i les crisis de mortalitat d’Antic Règim descrites per Jean Meuvret (1946) i Pierre Goubert (1960). En contra de la correlació mecànica entre carestia i mortalitat epidèmica, els epidemiòlegs han demostrat que la incidència dels nivells de nutrició sobre la letalitat de determinades malalties contagioses, com la pesta bubònica, fou feble o nul·la. En canvi, la incidència que les epidèmies tingueren sobre la producció i la distribució alimentària a l’Europa premoderna és força desconeguda dels historiadors.

Aquestes controvèrsies es troben en els orígens de la tesi doctoral que Joan Maltas i Montoro va dur a terme a la Universitat de Lleida entre els anys 2013 i 2019, que obtinguè la Beca Raimon Noguera  2020, i de la qual aquest llibre n’és una versió abreujada; n’expliquen, de fet, els objectius, l’abast temàtic i la cronologia.