Manual de Siurana (1229-1239)

A Catalunya detectem la presència de notaris i de documentació notarial pròpiament dita des de mitjan segle XII, si deixem a part els rogataris que feien les funcions de notaris en els segles anteriors a la recepció del dret romà i dels usos sorgits entorn de l’Escola de Glossadors de Bolonya.

La presència d’aquest material ha facilitat l’elaboració d’estudis sobre l’activitat de diverses notaries catalanes del segle XIII (Alcover, Terrassa i Vic, entre altres) i presentar l’edició de les notes, les imbreviaturae, que van redactar els seus detentors en aquesta època primerenca de la implantació del notariat a Catalunya.

Si des del segle IX, la presencia majoritària d’escrivans vinculats a l’Església (levites, preveres, ardiaques, monjos, etc.) contrasta amb l’escassa activitat de laics fent les funcions de rogataris (generalment identificats com a laicus o per la seva professió, com és el cas d’algun iudex o magister), a partir de la segona meitat del segle XII aquests escrivans començaran a adaptar-se a la nova realitat, tot iniciant la seva transformació vers el notari públic, un professional investit de la fe pública per part de qui tenia la potestat de conferir-la.

De la mateixa manera, l’escriptura, la carta altmedieval, amb un discurs documental vehiculat per la Llei Gòtica, esdevé l’instrumentum publicum, amb l’adaptació del seu formulari als nous corrents jurídics i a les noves figures contractuals que exigia la realitat econòmica i social del moment.

Un dels canvis més significatius en l’activitat dels notaris catalans és la presència molt primerenca —a partir de la década dels anys vint del segle XIII— dels primers llibres de notes: Un d’aquests primers llibres és el més antic de la notaria de Siurana, l’únic que es conserva d’aquesta centúria.